El Pruner

 

El Pruner

 

   Els cicles anuals es poden recordar des de molts prismes, de la meva infantesa, sovint em ve el cap un que guardo amb molt d'afecte, el del pruner que teníem a casa.

Vivíem a l'última casa del carrer Guilleries de Torelló, molt a la vora de la via del tren i al costat d'una nau industrial (EPID). Era una zona semi-rural on el nostre edifici era una casa/taller construït sobre un terreny àrid/rocós que estava elevat on tres dels seus quatre costats d'aquell cap del carrer on vivíem, eren terres més baixes i més frondoses amb sòl fèrtil per a conrear.

Tot i la superfície rocosa de casa nostra, teníem alguns arbres fruiters, el més fructífer d'ells era el pruner de prunes grogues en el qual, amb els meus germans/es moltes vegades jugàvem a pujar-hi, tenia tres branques gruixudes en què podíem estar-hi enfilats tranquil·lament. L'arbre era un bon indicador per saber en quina època de l'any estàvem, definitivament, la primavera i l'estiu eren una explosió de vida al voltant de l'arbre, era una font inesgotable, difícil d'entendre. Després de la florida de primavera, començaven a sortir les primeres prunes, la meva impaciència per menjar-les em portava l'esgarrifança i el calfred que em venien quan testava el gust àcid de la pruna immadura, després entenia que havia d'esperar uns dies més. D'aquell pruner en menjàvem la família nombrosa que érem, els treballadors del taller de casa, i algun que d'altre veí del barri. Així i tot, entre juliol i agost, encara hi havia prunes sobrants podrint-se a l'arbre. Durant aquella etapa del cicle es feia difícil estar prop de l'arbre, hi havia massa abelles i mosquits xuclant el nèctar de les últimes prunes de l'arbre, on si t'atrevies a caminar per sota l'arbre, de ben segur que trepitjaves prunes podrides que l'arbre ja no podia sostenir més.

Acabat el cicle productiu, les fulles començaven a caure i l'arbre es disposava a passar uns mesos tranquil fins a la següent primavera. Era a les hores que passàvem de l'època de prunes, xucamuies, cireres i codonys (aquests els més tardans) a l'època de moniatos, castanyes.... i més endavant, panellets.

Toni Font Bardolet, Aberdeen 01/01/2024

Màgia

   Màgia

 

   A principis dels 90's, quan començava a sortir amb els amics, recordo especialment com els dissabtes després de dinar hi havia com una força sobrenatural que m'escopia cap als carrers de Torelló. Tot començava el local on assajaven els meus amics, "Els Remences", sempre rèiem, encara no hi havia mal rotllos (jeje), mentre tocaven jo estava assegut a una vella butaca, entre cançó i cançó anàvem planejat que faríem a la nit, ja ús ho avanço, beure com uns "cosaqús", però això era el de menys, el tema era passar-nos-ho bé, i bé que ho aconseguíem. Quan l'assaig acabava molts anaven a casa a fer una mica de sopar, jo ja no podia, ja estava massa ficat en la festa, sempre trobava algú amb qui "pudolar" pels carrers de Torelló m'entre esperavem que tots tornessin.

Però aquest escrit és més per explicar aquella màgia que sentíem, aquelles ganes de....bé, en definitiva, de passar-ho bé. crec que l'extraordinari bon rollo que hi havia en termes generals era perquè tots els de la colla ens acabàvem de conèixer en plan en serio, bé, jo bàsicament els acabava de conèixer a tots, ja que no arrastrava cap amic del passat, això em donava una perspectiva idíl·lica. Després, mentre la nit transcorria ens ajuntàvem amb altres colles, recordo especialment els "peke-punkis", eren del barri de dalt. Aquella sensació de plenitud encara la guardo com un tresor, cada putu cap de setmana era un cony d'aventura.

Després va passar el què va passar, en fem grans i ens tornem imbècils, també s'ha de ser molt il·lús per creure que una cosa tan bonica perduraria. Després d'aquells més o menys dos anys, bàsicament fins la  mili, la vida va continuar, però ja havíem sortit de l'ou, ja era diferent, potser van passar coses més increïbles i impressionants, però aquella màgia de començar a sortir amb amics va quedar allà, en aquell racó de món i de temps, va ser una cosa que em costa de descriure amb paraules, la paraula "màgia" potser és la que més s'hi acosta.

Toni Font Bardolet, Aberdeen 13/12/2020

Estimem-nos

Estimem-nos

   Qui no ho entengui avui, potser ho entendrà demà, però estimem-nos.

Això no impedeix que en la vida real hi haguí gent que no t'hi vulguis relacionar perquè et desperta instints perillosos. En el cas de la gent que vol el mal, sempre s'ha de saber qui té el problema, això és així, i a partir d'aquí tu tries el camí, ningú t'obliga a seguir els seus passos. Que ens estimem no vol dir que siguem amics, ni de bon tros.

La millor manera d'estimar és afrontar la vida real i entendre que la humanitat sempre estarà en etern conflicte, com més aviat s'entengui això, millor anirà el món. Pensar fora d'això és voler viure en un núvol, la cobdícia està en nosaltres, i la millor manera de gestionar-ho pel bé comú és acceptar-ho, a partir d'aquí, és pot construir un món per a tothom, i crec que bastant millor que volent negar el que som, perquè si ens estimem, la cobdícia sempre tindrà límits, si no ens estimem, la cobdícia ja no tindrà límits, com tristament a passat moltes vegades a la nostra història.

Estimem-nos, qui no ho entengui avui, potser ho entendrà demà, però estimem-nos.

Antoni Font Bardolet 08/04/2019

Estar disposat a perdre

Estar disposat a perdre

  No crec que estar disposat a perdre sigui de perdedors ni tampoc de conformistes. Que estiguis disposat a perdre no vol dir que no lluites amb totes les teves forces ni que t'importa poc assolir els objectius.

  Estar disposat a perdre vol dir joc net i joc honrat, vol dir respecte, vol dir igualtat, vol dir ser tolerant, vol dir saber guanyar i saber perdre en societat. També vol dir no caure en traumes, així, permet iniciar nous reptes sense seqüeles d'experiències anteriors i tenint molta més experiència, perquè aconseguir una victòria estan disposat a perdre et dignificà a tu, dignificà al joc i fa que la societat en que vivim sigui una mica més justa.

Toni Font Bardolet, diumenge, 20 de juliol del 2014