La Bicicleta i Jo

   

La Bicicleta i Jo

 

   La meva relació amb la bicicleta ha estat de tot: necessitat, plaer, aventura i competició.

Pel que fa a la necessitat, és potser l’aspecte més fàcil d’explicar. La bicicleta ha estat, bàsicament, el meu mitjà de transport per anar a treballar, primer a T.E.S.E.M. i actualment a la meva feina a SUEZ. No hi ha gaire més a afegir.

En termes de plaer, la bicicleta significava senzillament deixar-me portar, voltar pel barri quan no hi havia res millor a fer. Sovint eren diumenges a la tarda pel carrer Guilleries. També sortides amb amics: pujar a Bellmunt, fer la Redorta, Vidrà, els Munts, la collada de Toses, Cabrera, Tavertet, Bracons, Rupit… i un llarg etcètera.

Pel que fa a les aventures, aquest és, sens dubte, el meu vessant preferit. Crear-me jo mateix rutes de carretera mirant mapes, sense un destí gaire definit. Costa recordar exactament tots els recorreguts perquè eren més carretera que llocs concrets, però sí que guardo grans records de carreteres secundàries on no hi passava ni el Titu, especialment al Lluçanès. Una aventura molt especial va ser anar fins a Montserrat, dormir-hi una o dues nits i tornar. Una altra, absolutament èpica, va ser fer el Camí de Santiago amb un amic, des d’Oviedo fins a Finisterre, dormint sempre a la intempèrie.

En les competicions populars, vaig viure de ple el gran boom. A la comarca s’organitzaven desenes de curses, inclosos duatlons. La més emblemàtica era el Bicicims. Encara recordo l’any que la vaig acabar: aquella nit no podia dormir, amb l’adrenalina encara corrent per les venes. Una passada.

Per a mi, la bicicleta ha estat —i és— molt especial, i ho serà tota la vida. Puc dir que he estat deu anys sense tocar-ne cap, però el moment que m’hi he tornat a pujar he trigat zero segons a adaptar-m’hi. Sé perfectament què he de fer i com col·locar el cos quan arriben corbes, pujades….

Toni Font Bardolet, Aberdeen 25/12/2025

Les Monges

  

Les Monges

 

   Sí, vaig fer l’EGB (actual ESO) en un col·legi de monges a Torelló. Al principi, la jefa era sor Margarita gran, però amb el temps la va substituir sor Margarita petita (serà que no hi ha noms), qui tenia el desegradable costum de picar els vidres amb un grapat de claus per cridar-nos l’atenció. El planter de professors era força variat, però jo em quedo amb quatre figures memorables: el preferit (història), el divertit (mates), l’entretingut (filosofia) i el “penques” (gimnàstica). Posant-hi noms: el senyor Arboix, en Pere Mari, el mossèn Portús i l’Agustí. Em reservo els detalls... no cal.

Era un col·legi mixt on les noies duien una bata d’un blau molt clar, mentre que els nois portàvem una bata amb ratlles verticals blanques i negres. Jo anava al “B”, érem uns 30 alumnes, però només 9 nois. Crec que vaig tenir sort de no acabar a l’”A” amb en Masdevall i companyia… o potser no? Qui sap! A més, formava part del grup dels que es quedaven a dinar al col·le, una mena de segona classe que m’encantava. Recordo amb especial tendresa l’olor de cigrons o les croquetes de pollastre que eren una delícia. Eren de la Fonda Bonai de Sant Pere de Torelló.

Les hores de pati eren fantàstiques, llargues i amb temps per tot. Els nois bàsicament jugàvem a futbol. Jo era bastant dolent, però això no impedia que m’ho passés genial. Al cap i a la fi, no cal ser bo per gaudir del joc, oi?

Els anys allà van donar per molt. Recordo que, de vegades, se’m feien eterns. Desitjava sortir d’allà i descobrir el món que hi havia fora. Em sentia una mica empresonat, però suposo que això ens passava a tots. Amb tot, si miro enrere, crec que algunes amistats es van quedar a mig camí. M’hagués agradat connectar molt més amb tothom, però al final, el que va ser, va ser. Com he dit altres vegades, tot queda allà, en aquell racó de temps i espai.

És el que em va tocar viure, i n’estic orgullós.

Toni Font Bardolet, Aberdeen 31/12/2024

El Pruner

 

El Pruner

 

   Els cicles anuals es poden recordar des de molts prismes, de la meva infantesa, sovint em ve el cap un que guardo amb molt d'afecte, el del pruner que teníem a casa.

Vivíem a l'última casa del carrer Guilleries de Torelló, molt a la vora de la via del tren i al costat d'una nau industrial (EPID). Era una zona semi-rural on el nostre edifici era una casa/taller construït sobre un terreny àrid/rocós que estava elevat on tres dels seus quatre costats d'aquell cap del carrer on vivíem, eren terres més baixes i més frondoses amb sòl fèrtil per a conrear.

Tot i la superfície rocosa de casa nostra, teníem alguns arbres fruiters, el més fructífer d'ells era el pruner de prunes grogues en el qual, amb els meus germans/es moltes vegades jugàvem a pujar-hi, tenia tres branques gruixudes en què podíem estar-hi enfilats tranquil·lament. L'arbre era un bon indicador per saber en quina època de l'any estàvem, definitivament, la primavera i l'estiu eren una explosió de vida al voltant de l'arbre, era una font inesgotable, difícil d'entendre. Després de la florida de primavera, començaven a sortir les primeres prunes, la meva impaciència per menjar-les em portava l'esgarrifança i el calfred que em venien quan testava el gust àcid de la pruna immadura, després entenia que havia d'esperar uns dies més. D'aquell pruner en menjàvem la família nombrosa que érem, els treballadors del taller de casa, i algun que d'altre veí del barri. Així i tot, entre juliol i agost, encara hi havia prunes sobrants podrint-se a l'arbre. Durant aquella etapa del cicle es feia difícil estar prop de l'arbre, hi havia massa abelles i mosquits xuclant el nèctar de les últimes prunes de l'arbre, on si t'atrevies a caminar per sota l'arbre, de ben segur que trepitjaves prunes podrides que l'arbre ja no podia sostenir més.

Acabat el cicle productiu, les fulles començaven a caure i l'arbre es disposava a passar uns mesos tranquil fins a la següent primavera. Era a les hores que passàvem de l'època de prunes, xucamuies, cireres i codonys (aquests els més tardans) a l'època de moniatos, castanyes.... i més endavant, panellets.

Toni Font Bardolet, Aberdeen 01/01/2024

Màgia

   Màgia

 

   A principis dels 90's, quan començava a sortir amb els amics, recordo especialment com els dissabtes després de dinar hi havia com una força sobrenatural que m'escopia cap als carrers de Torelló. Tot començava el local on assajaven els meus amics, "Els Remences", sempre rèiem, encara no hi havia mal rotllos (jeje), mentre tocaven jo estava assegut a una vella butaca, entre cançó i cançó anàvem planejat que faríem a la nit, ja ús ho avanço, beure com uns "cosaqús", però això era el de menys, el tema era passar-nos-ho bé, i bé que ho aconseguíem. Quan l'assaig acabava molts anaven a casa a fer una mica de sopar, jo ja no podia, ja estava massa ficat en la festa, sempre trobava algú amb qui "pudolar" pels carrers de Torelló m'entre esperavem que tots tornessin.

Però aquest escrit és més per explicar aquella màgia que sentíem, aquelles ganes de....bé, en definitiva, de passar-ho bé. crec que l'extraordinari bon rollo que hi havia en termes generals era perquè tots els de la colla ens acabàvem de conèixer en plan en serio, bé, jo bàsicament els acabava de conèixer a tots, ja que no arrastrava cap amic del passat, això em donava una perspectiva idíl·lica. Després, mentre la nit transcorria ens ajuntàvem amb altres colles, recordo especialment els "peke-punkis", eren del barri de dalt. Aquella sensació de plenitud encara la guardo com un tresor, cada putu cap de setmana era un cony d'aventura.

Després va passar el què va passar, en fem grans i ens tornem imbècils, també s'ha de ser molt il·lús per creure que una cosa tan bonica perduraria. Després d'aquells més o menys dos anys, bàsicament fins la  mili, la vida va continuar, però ja havíem sortit de l'ou, ja era diferent, potser van passar coses més increïbles i impressionants, però aquella màgia de començar a sortir amb amics va quedar allà, en aquell racó de món i de temps, va ser una cosa que em costa de descriure amb paraules, la paraula "màgia" potser és la que més s'hi acosta.

Toni Font Bardolet, Aberdeen 13/12/2020

Estimem-nos

Estimem-nos

   Qui no ho entengui avui, potser ho entendrà demà, però estimem-nos.

Això no impedeix que en la vida real hi haguí gent que no t'hi vulguis relacionar perquè et desperta instints perillosos. En el cas de la gent que vol el mal, sempre s'ha de saber qui té el problema, això és així, i a partir d'aquí tu tries el camí, ningú t'obliga a seguir els seus passos. Que ens estimem no vol dir que siguem amics, ni de bon tros.

La millor manera d'estimar és afrontar la vida real i entendre que la humanitat sempre estarà en etern conflicte, com més aviat s'entengui això, millor anirà el món. Pensar fora d'això és voler viure en un núvol, la cobdícia està en nosaltres, i la millor manera de gestionar-ho pel bé comú és acceptar-ho, a partir d'aquí, és pot construir un món per a tothom, i crec que bastant millor que volent negar el que som, perquè si ens estimem, la cobdícia sempre tindrà límits, si no ens estimem, la cobdícia ja no tindrà límits, com tristament a passat moltes vegades a la nostra història.

Estimem-nos, qui no ho entengui avui, potser ho entendrà demà, però estimem-nos.

Antoni Font Bardolet 08/04/2019